Dues històries d’amor paral·leles (una parella que vol fugir de l’Iran i una noia que es nega a casar-se per seguir la tradició) on els desitjos es veuen frustrats a causa d'obstacles ocults i inevitables, la força de la superstició i la mecànica del poder.

Aquesta és, potser, la pel·lícula més valenta i complexa de tota la filmografia de Jafar Panahi. Una comèdia dramàtica que atrapa a l’espectador provocant més d’un somriure i on es confonen realitat i ficció. Filmada amb el seu estil habitual (naturalista, directe i de to semidocumental), el director es posa davant la càmera i ens ensenya com és la seva vida quotidiana. Al mateix temps, denúncia sense caure en el victimisme, la societat Iraniana, faltada de llibertat però aferrada a les seves tradicions. 

Nascut a Mianeh, Iran, el 1960, s’ha convertit en un dels directors més influents de l’anomenada nova onada iraniana. Va estudiar a la facultat de cinema i radiotelevisió de Teheran i va començar rodant diferents pel·lícules per televisió i fent d’ajudant de direcció. La seva primera pel·lícula fou El globus blanc (1995). El 2010 va ser acusat de conspiració contra el govern i condemnat a presó i a vint anys d’inhabilitació. A partir d’aquell moment, totes les seves pel·lícules han estat rodades des de la clandestinitat: Això no és una pel·lícula (2011), Pardeh (2013), Taxi Teheran (2015), Tres cares (2018) i Els ossos no existeixen, premi especial del Jurat a Venècia.