El cèlebre actor Julio Arenas (Jose Coronado) va desaparèixer durant el rodatge d'una pel·lícula. Encara que mai s'arriba a trobar el seu cadàver, la policia el dona per mort. Molts anys després, aquest misteri torna a l'actualitat arran d'un programa de televisió que pretén recordar la figura de l'actor.

L’última pel·lícula de Víctor Erice és alhora un testament i un llegat. Un tribut a la cinefília clàssica, avui titllada d’idealista i nostàlgica, però que encara defensen aquells convençuts del deute que tenim amb la història del cinema i els autors que han fet gran aquest art. Cerrar los ojos versa sobre l’experiència original del cinema, la que només es viu a la sala, i reflexiona sobre la seva creació. Ens convida a preguntar-nos si el progrés tècnic i tecnològic ha portat a l’espai de llibertat promès o si, per contra, la ideologia neoliberal i les tendències del mercat ens porten cap a una producció artística de pensament únic. Entre dubtes existencials i filosòfics, Erice deixa la seva petjada i celebra el cinema tal com ell l’estima, perquè sap que mentre hi hagi una persona a una sala tancant els ulls, colpejat per l’emoció, el cinema continuarà viu.

Nascut a Biscaia el 1940, és un director i guionista amb una filmografia molt curta: El espíritu de la colmena (1973), El sur (1983), El sol del membrillo (1992) i aquesta Cerrar los ojos. Que només hagi fet quatre pel·lícules en cinquanta anys de trajectòria només s’explica per la voluntat de no claudicar davant de sistemes de coerció de la llibertat creativa i experimentació amb el llenguatge cinematogràfic. Criteris de venda que trepitgen la voluntat artística, en definitiva. Per això, cada pel·lícula seva és un regal, i també per això és un dels cineastes espanyols més importants de la història.